En escala de grisos

Mai me n'havia adonat, però a la nit, quan apagues el llum de l'habitació des del llit amb la finestra oberta, tot passa a estar en escala de grisos.

Serà que passo masses hores amb el photoshop, o potser serà que darrerament ho veig tot d'aquest color...

Espero trobar d'hora l'interruptor, perquè ja n'estic cansada de tant blanc i negre...

Roads

Camins.

Així podríem resumir les nostres vides, un seguit de camins pels que passegem, ens entrabanquem, ens enamorem, lluitem, busquem, trobem...

És complicat entrar en un nou camí, un camí desconegut, que no pensaves que existia, però que apareix sense que puguis esquivar-lo.

Sempre és complicat, però arriba, i tu has de seguir-lo.

Quan ja hi ets, què millor que començar a caminar...

Roads, de Portishead.

M'encanten.

STORM, IN THE MORNING LIGHT, I FEEL, NO MORE CAN I SAY, FROZEN TO MYSELF.

La noia de la caputxa vermella

Interpretació.

És la paraula amb la que millor es defineixen les dues pel·lícules que ara venen.

I també la paraula que defineix a una actriu que, personalment, és del millor que he vist darrerament. Es diu Ellen Page.

La vaig descobrir a un film inusual i molt estètic, de temàtica dura i trama incòmoda.

Hard Candy.

Cal veure-la; dos actors, un parell d'escenaris, guió i interpretació. Res més. Increíble.

L'altra pel·lícula que he vist fa molt poquet porta per títol Juno, i la protagonista torna a ser ella.

Impecable interpretació d'un paper gens fàcil, guió excel·lent, personatges amb molt de carisma i un ritme que recorda a la guanyadora Little Miss Sunshine.

Molt i molt recomanable.

Si ja heu vist Hard Candy podreu entendre el títol del post quan veieu Juno, la caputxa vermella torna a aparèixer a una escena. Un bonic detall.

Per cert, quatre nominacions als Oscar, millor actriu n'és una.

Vint anys a París

Tot i que m'agradaria, el títol és un pel enganyós i no vol dir exactament el que sembla.
No m'he estat 20 anys vivint a París ni penso que mai ho faci.

El que diu en aquella frase fa referència a dos fets destacats que he viscut fa poc temps: he viatjat a París per primer cop, i he fet 20 anys també per primer cop (dubto que es repeteixi).

Que aquest post tracti sobre aquests dos temes es deu únicament a que tots dos van coindidir en el temps, i els van fer, per a mi, un tant especials.

No en tinc imatges, però el dia del meu aniversari vaig gaudir d'una de les vistes que penso més em quedaran dins, no només per la bellesa de l'estampa, sinó per la sensació que vaig sentir.

Veure parís des del Sacre Coeur, al peu d'unes immenses escales on un bon grapat de gent cantava, em va fer sentir molt i molt petita. Allò em va produir un buit dins que, lluny de ser molest, era agradable, em va encantar.

No m'agraden aquest tipus d'actualitzacions, però recordar el regal d'aniversari més maco que ningú m'ha fet ho valia.

Gràcies

un cafè més i prou!

<<Es diu cafè de la beguda que s’obté per infusió a partir dels fruits i llavors del cafeto (coffea), que conté una substància estimulant anomenada cafeïna. Per extensió, també designa el lloc de consum del mateix.>>

cafè amb llet...

imprescindible per començar el dia, per aguantar despert, per preparar l'examen, pels 10 minuts de descans, per continuar estudiant, per acompanyar el cigarro dels qui fumen i el fred dels qui no fumem, per potenciar els nervis, per calmar-los, per 'no pensa-hi', per una hora donant-hi voltes, per aguantar les SiS injustícies, per criticar, per fer amics, per riure, per plorar (aquesta setmana ja prou), per quan tot va bé, per quan sembla que tot surt del revés, per acabar...

I encara ens preguntem què fariem sense internet?

I sense cafè?

Dos errors

Decidir veure una pel·lícula la tarda abans d'un examen de programació és el primer dels errors.

El segon ha estat, avui, la tria de la peli.

Teníem dues opcions, i finalment ens hem decantat per Last Days.

ERROR!

Se suposa que aquesta pel·lícula tracta els últims dies de la vida del cantant de Nirvana, però en raliltat no és més que un seguit de converses i escenes inconnexes, uns plans macos però sense sentit, i les pasejades amunt i avall d'un Kurt que s'acosta més al deficient mental que a una altra cosa...

M'he avorrit com no ho feia des d'una altra pel·lícula, aquell cop era de casa nostra i dirigida per la Coixet... això si, en aquella hi havia un ànec.

La màquina

En Dann Dune parla als seus alumnes sobre una 'màquina' que oprimeix la societat a la molt recomanable pel·lícula Half Nelson.

Quan després els demana exemples d'aquesta màquina, la paraula que escoltem de la boca d'una nena de 15 anys és presó.

Avui la meva màquina ha estat la Universitat.

És curiós que en tantes ocasions a la vida ens sentim oprimits pel que se suposa ens ha de proporcionar la llibertat..

No crec que quatre línies de diccionari puguin definir mai cap d'aquestes dues paraules.

...