divendres, 28 de novembre de 2008

we're not the same, we're different tonight

útlima nit a la tetería verde, la que ha estat casa meva durant gairebé 1 any.

nits de farra, de tele, de sofà, de sing star (dani nunca me ganarás, solo a idiota), de wii, de gnochis o com s'escrigui, de pizzes, de riures, de no dormir pel budha, de sms de veïnes, de nevera buida, de guais, de mals rotllos, DE TOT.


i aquí s'acaba. la veritat és que ha estat una bonica forma d'independitzar-me.

però aquí s'acaba, i com diu aquesta cançó que em té enamorada des de fa molts anys, mai pots marxar sense perdre un tros de la teva joventut, i suposo que anar a viure a un duplex amb la teva parella i el teu gos vol dir que t'estàs fent gran...

però als 20 anys no tinc dret a traumes, per tant m'esperaré als 30 o el 40 que diuen que són bastant fotuts per poder escriure un post nostàlgic.

aquesta nit toca una entrada de canvi, però de bon canvi, de somriures, d'il·lusió, d'amor, de compartir...

tonight, so bright tonight

foto: la paret de la música de la tetería verde, que actualment està buida i demà estarà de nou blanca...

dissabte, 15 de novembre de 2008

somriures

Hi ha moltes coses que fan que la gent somrigui.

Unes paraules maques, un bon dia, un dia de pluja, una sorpresa, una bona nota, un cafè, una tonteria, una cançó, un record...

Però el que SEMPRE provoca un somriure és un altre somriure.


Tornar a tocar et fa somriure, i a mi em fa feliç.

dijous, 30 d’octubre de 2008

claustrofòbia

fer un paralel·lisme entre la sensació que sents abans d'un examen que no tens controlat i la que sents quan et quedes tancat a un ascensor no té gaire sentit si mai has anat acollonit a un examen o si mai t'has quedat tancat a un ascensor.

quan en la mateixa setmana vius totes dues sensacions es pot dir que aquesta no és la teva setmana.

dimarts tarda: després del descans entre dues classes, pujem a l'ascenssor per anar al 2n pis, la gent s'anima, i la porta de l'ascensor es tanca amb 15 persones a dins. Rètol a l'interior de l'ascensor: màxim 14 persones. L'ascensor puja lentament, es para, i la porta... no s'obre. estem tancats. obrim la porta... paret de totxos i un mini tros de la porta metàlica del 2n pis. trucada a emergències, calor, poc aire, suor, 13 tios alts, l'Anna i jo... el conserge obre la porta metàlica, 15 persones surten per una escletxa. INCREÍBLE

dijous tarda: examen de COMs... possiblement això serà molt més increíble...

diumenge, 26 d’octubre de 2008

ja hi som

Sembla que acaba de finalitzar l'estiu. Que encara tinc present aquella sensació ja típica de que les vacances arriben al seu final. Que tot just comença el fred.

I ara, que en el meu cap estic a començament de curs, ara arriben els exàmens...

Estudiar de matins, treballar als migdies, classe a les tardes, estudiar a la nit, estudiar a la matinada, contxe ripollet-terrassa a les 8 del matí, cotxe terrassa-ripollet a les 3 de la matinada, diumenges a la sala d'estudi... i marxar a casa amb la sensació que no les tens totes amb tu... aquest quatrimestre no pinta gaire bé...

Per a sobreportar això, què millor que una mica de música...


He afegit un playlist amb el que podriem anomenar una mini banda sonora de la meva vida, unes 20 cançons que trobo imprescindibles. Gaudiu-les.

I per als que esteu d'exàmens; SORT, que falta ens farà!!!

dimecres, 10 de setembre de 2008

Perquè porto 3 mesos sense actualitzar

El motiu es diu Buddha, no fas més de 2 pams i és la cosa més bonica del món.

Quan el vam conèixer, a la gossera de l'Arrabassada, tenia sarna, i no el vam poder portar a casa.
Dues setmanes després hi vam tornar. Llavors ell i les seves dues germanes ja estaven bé, amb poc pèl i feridetes per la malaltia, però sans.

El vam portar al pis, i entre els 4 hem anat fent que aquesta fos també la seva casa.

Dorm les nits senceres, fa migdiada i no es menja el sofà.

Que més podiem demanar, si amb ell tenim petonassos que et babegen tota la cara, estones de joc i un company de pis amb el que no es discuteix?

dimecres, 25 de juny de 2008

No es oro todo lo que reluce, o com es digui.

Definitivament, aquest no és un bon any per als bons directors.

Si coneixeu a algun bon director que té un projecte entre mans, demaneu-li siusplau que el deixi córrer fins al 2009, si no ho feu us en panadireu...

M'explico.

El motiu d'aquest post és la meva darrera visita al cinema, i no va ser una d'aquestes visites 'a veure que hi ha', sinó que hi anava amb ganes a veure la nova pel·lícula d'un director que m'agrada(va); M. Night Shyamalan.

Ell és el responsable del Sexto Sentido, Señales (que no m'agrada en excés), i la Joven del Agua, que em va encantar amb Razzie inclòs.

Ara, al 2008, El Incidente.

Trailer prometedor, impactant i engrescador.



Pel·lícula buida, sense sentit, gratuïta i prepotent.

No us escric res sobre aquesta ja que us esgarraria el final, que ja us avanço arriba al cap de mitja hora des que s'apaguen les llums. A partir d'aquell moment, voltes, voltes i més voltes, totes elles previsibles, avorrides i, sens dubte, excessives.

En sortir del cinema, no vaig poder evitar pensar en el Medem i la seva darrera 'obra' Caòtica Ana. No em veig amb cor de criticar aquest home que és per mi EL DIRECTOR, però està clar que no es mereix alavances per aquest film.


En fi, suposo que podria haver estat pitjtor, amb la sisena o setena de Saw, amb una segona part de El Orfanato, o amb una nova de la Coixet...

Ah, que de la Coixet si que n'hi ha hagut una? D'aquesta me n'he lliurat!

diumenge, 8 de juny de 2008

diumenge

I aquí continua plovent.

Sort que ens resguarda el càlid edifici de la biblioteca...




Aquest és el Ramonet, un encantador personatget, creat per un gran artista, que analitza a la seva manera la vida que ens envolta.



Podeu veure les tires de les quals és protagonista clicant a la secció de Les Històries del Ramonet.