En escala de grisos

Mai me n'havia adonat, però a la nit, quan apagues el llum de l'habitació des del llit amb la finestra oberta, tot passa a estar en escala de grisos.

Serà que passo masses hores amb el photoshop, o potser serà que darrerament ho veig tot d'aquest color...

Espero trobar d'hora l'interruptor, perquè ja n'estic cansada de tant blanc i negre...

Roads

Camins.

Així podríem resumir les nostres vides, un seguit de camins pels que passegem, ens entrabanquem, ens enamorem, lluitem, busquem, trobem...

És complicat entrar en un nou camí, un camí desconegut, que no pensaves que existia, però que apareix sense que puguis esquivar-lo.

Sempre és complicat, però arriba, i tu has de seguir-lo.

Quan ja hi ets, què millor que començar a caminar...

Roads, de Portishead.

M'encanten.

STORM, IN THE MORNING LIGHT, I FEEL, NO MORE CAN I SAY, FROZEN TO MYSELF.

La noia de la caputxa vermella

Interpretació.

És la paraula amb la que millor es defineixen les dues pel·lícules que ara venen.

I també la paraula que defineix a una actriu que, personalment, és del millor que he vist darrerament. Es diu Ellen Page.

La vaig descobrir a un film inusual i molt estètic, de temàtica dura i trama incòmoda.

Hard Candy.

Cal veure-la; dos actors, un parell d'escenaris, guió i interpretació. Res més. Increíble.

L'altra pel·lícula que he vist fa molt poquet porta per títol Juno, i la protagonista torna a ser ella.

Impecable interpretació d'un paper gens fàcil, guió excel·lent, personatges amb molt de carisma i un ritme que recorda a la guanyadora Little Miss Sunshine.

Molt i molt recomanable.

Si ja heu vist Hard Candy podreu entendre el títol del post quan veieu Juno, la caputxa vermella torna a aparèixer a una escena. Un bonic detall.

Per cert, quatre nominacions als Oscar, millor actriu n'és una.

Vint anys a París

Tot i que m'agradaria, el títol és un pel enganyós i no vol dir exactament el que sembla.
No m'he estat 20 anys vivint a París ni penso que mai ho faci.

El que diu en aquella frase fa referència a dos fets destacats que he viscut fa poc temps: he viatjat a París per primer cop, i he fet 20 anys també per primer cop (dubto que es repeteixi).

Que aquest post tracti sobre aquests dos temes es deu únicament a que tots dos van coindidir en el temps, i els van fer, per a mi, un tant especials.

No en tinc imatges, però el dia del meu aniversari vaig gaudir d'una de les vistes que penso més em quedaran dins, no només per la bellesa de l'estampa, sinó per la sensació que vaig sentir.

Veure parís des del Sacre Coeur, al peu d'unes immenses escales on un bon grapat de gent cantava, em va fer sentir molt i molt petita. Allò em va produir un buit dins que, lluny de ser molest, era agradable, em va encantar.

No m'agraden aquest tipus d'actualitzacions, però recordar el regal d'aniversari més maco que ningú m'ha fet ho valia.

Gràcies