imperdiblogg

we're not the same, we're different tonight

2008-11-28T15:49:00.000-08:00

útlima nit a la tetería verde, la que ha estat casa meva durant gairebé 1 any.

nits de farra, de tele, de sofà, de sing star (dani nunca me ganarás, solo a idiota), de wii, de gnochis o com s'escrigui, de pizzes, de riures, de no dormir pel budha, de sms de veïnes, de nevera buida, de guais, de mals rotllos, DE TOT.

i aquí s'acaba. la veritat és que ha estat una bonica forma d'independitzar-me.

però aquí s'acaba, i com diu aquesta cançó que em té enamorada des de fa molts anys, mai pots marxar sense perdre un tros de la teva joventut, i suposo que anar a viure a un duplex amb la teva parella i el teu gos vol dir que t'estàs fent gran...

però als 20 anys no tinc dret a traumes, per tant m'esperaré als 30 o el 40 que diuen que són bastant fotuts per poder escriure un post nostàlgic.

aquesta nit toca una entrada de canvi, però de bon canvi, de somriures, d'il·lusió, d'amor, de compartir...

tonight, so bright tonight

foto: la paret de la música de la tetería verde, que actualment està buida i demà estarà de nou blanca...

somriures

2008-11-15T15:59:00.000-08:00

Hi ha moltes coses que fan que la gent somrigui.

Unes paraules maques, un bon dia, un dia de pluja, una sorpresa, una bona nota, un cafè, una tonteria, una cançó, un record...

Però el que SEMPRE provoca un somriure és un altre somriure.

Tornar a tocar et fa somriure, i a mi em fa feliç.

claustrofòbia

2008-10-30T05:01:00.000-07:00

fer un paralel·lisme entre la sensació que sents abans d'un examen que no tens controlat i la que sents quan et quedes tancat a un ascensor no té gaire sentit si mai has anat acollonit a un examen o si mai t'has quedat tancat a un ascensor.

quan en la mateixa setmana vius totes dues sensacions es pot dir que aquesta no és la teva setmana.

dimarts tarda: després del descans entre dues classes, pujem a l'ascenssor per anar al 2n pis, la gent s'anima, i la porta de l'ascensor es tanca amb 15 persones a dins. Rètol a l'interior de l'ascensor: màxim 14 persones. L'ascensor puja lentament, es para, i la porta... no s'obre. estem tancats. obrim la porta... paret de totxos i un mini tros de la porta metàlica del 2n pis. trucada a emergències, calor, poc aire, suor, 13 tios alts, l'Anna i jo... el conserge obre la porta metàlica, 15 persones surten per una escletxa. INCREÍBLE

dijous tarda: examen de COMs... possiblement això serà molt més increíble...

ja hi som

2008-10-26T16:57:00.000-07:00

Sembla que acaba de finalitzar l'estiu. Que encara tinc present aquella sensació ja típica de que les vacances arriben al seu final. Que tot just comença el fred.

I ara, que en el meu cap estic a començament de curs, ara arriben els exàmens...

Estudiar de matins, treballar als migdies, classe a les tardes, estudiar a la nit, estudiar a la matinada, contxe ripollet-terrassa a les 8 del matí, cotxe terrassa-ripollet a les 3 de la matinada, diumenges a la sala d'estudi... i marxar a casa amb la sensació que no les tens totes amb tu... aquest quatrimestre no pinta gaire bé...

Per a sobreportar això, què millor que una mica de música...

He afegit un playlist amb el que podriem anomenar una mini banda sonora de la meva vida, unes 20 cançons que trobo imprescindibles. Gaudiu-les.

I per als que esteu d'exàmens; SORT, que falta ens farà!!!

Perquè porto 3 mesos sense actualitzar

2008-09-10T07:54:00.000-07:00

El motiu es diu Buddha, no fas més de 2 pams i és la cosa més bonica del món.

Quan el vam conèixer, a la gossera de l'Arrabassada, tenia sarna, i no el vam poder portar a casa.
Dues setmanes després hi vam tornar. Llavors ell i les seves dues germanes ja estaven bé, amb poc pèl i feridetes per la malaltia, però sans.

El vam portar al pis, i entre els 4 hem anat fent que aquesta fos també la seva casa.

Dorm les nits senceres, fa migdiada i no es menja el sofà.

Que més podiem demanar, si amb ell tenim petonassos que et babegen tota la cara, estones de joc i un company de pis amb el que no es discuteix?

No es oro todo lo que reluce, o com es digui.

2008-06-25T00:45:00.000-07:00

Definitivament, aquest no és un bon any per als bons directors.

Si coneixeu a algun bon director que té un projecte entre mans, demaneu-li siusplau que el deixi córrer fins al 2009, si no ho feu us en panadireu...

M'explico.

El motiu d'aquest post és la meva darrera visita al cinema, i no va ser una d'aquestes visites 'a veure que hi ha', sinó que hi anava amb ganes a veure la nova pel·lícula d'un director que m'agrada(va); M. Night Shyamalan.

Ell és el responsable del Sexto Sentido, Señales (que no m'agrada en excés), i la Joven del Agua, que em va encantar amb Razzie inclòs.

Ara, al 2008, El Incidente.

Trailer prometedor, impactant i engrescador.

Pel·lícula buida, sense sentit, gratuïta i prepotent.

No us escric res sobre aquesta ja que us esgarraria el final, que ja us avanço arriba al cap de mitja hora des que s'apaguen les llums. A partir d'aquell moment, voltes, voltes i més voltes, totes elles previsibles, avorrides i, sens dubte, excessives.

En sortir del cinema, no vaig poder evitar pensar en el Medem i la seva darrera 'obra' Caòtica Ana. No em veig amb cor de criticar aquest home que és per mi EL DIRECTOR, però està clar que no es mereix alavances per aquest film.

En fi, suposo que podria haver estat pitjtor, amb la sisena o setena de Saw, amb una segona part de El Orfanato, o amb una nova de la Coixet...

Ah, que de la Coixet si que n'hi ha hagut una? D'aquesta me n'he lliurat!

diumenge

2008-06-08T15:12:00.000-07:00

I aquí continua plovent.

Sort que ens resguarda el càlid edifici de la biblioteca...

Aquest és el Ramonet, un encantador personatget, creat per un gran artista, que analitza a la seva manera la vida que ens envolta.

Podeu veure les tires de les quals és protagonista clicant a la secció de Les Històries del Ramonet.

Mínorica

2008-05-29T04:59:00.000-07:00

Ja arriba l'estiu.

Arriba sense sol, sense calor, sense aigua, sense temps lliure, sense forces, sense diners...

Però amb uns passatges al paradís.

Aquest cop al final del túnel no hi ha una llum, hi ha una illa, LA ILLA.

In a melancholy town where we never smile

2008-05-26T04:54:00.000-07:00

Aquí la banda sonora d'aquest matí de dilluns.

Gorillaz.

Música electrònica i programació. És el que hi ha.

Mireu-vos aquesta web, radioblogclub.com. Música online, està molt bé.

Programar no és maco

2008-05-22T05:06:00.000-07:00

Avui no hi ha estètica, la imatge és tan crua i avorrida com la realitat.

Com no havia de penjar això, si ha de ser la meva millor obra d'art...

Que arribi el 12 de juny siusplau!

Moments

2008-04-24T04:53:00.000-07:00

La felicitat no és un sentiment permanent, que es manté al llarg del temps, sinó un instant.

Quan sumes molts d'aquests instants, ets feliç.

Sembla senzill, però no ho és.

A risc de plasmar un tòpic, la vida és injusta. Per alguns més injusta que per a uns altres. Així va.

Per això valorem la felicitat, i per això, quan trobes alguna cosa que t'aporta sovint aquests instants feliços, es nota.

Ja tinc un motiu més per anar sumant instants, GRÀCIES.

Anyone Else But You

2008-04-02T11:31:00.000-07:00

Els llibres, com que mai han estat de moda (si no tenim en compte al pesat d'el Harry Potter), es continuen venent a les botigues i ningú fa apologia de la seva descàrrega a internet. No et converteixes en un 'bicho raro' per comprar-ne un, sinó per llegir-lo.

En canvi, avui dia, com que el més habitual és descarregar de la xarxa la música i el cinema (també jo ho faig), comprar cultura original és, per a molts, inútil o com a mínim una tonteria.

Per mi no, i no m'avergonyeixo de dir que sóc bastant consumista en aquest aspecte.

La darrera de les meves adquisicions? La banda sonora d'una pel·lícula de la que ja he parlat; JUNO.

M'encanta aquesta cançó, la original és de The Moldy Peaches, també molt bona, però després de veure el film, em quedo amb aquesta versió dels protagonistes de la mateixa.

Et canviarà la vida

2008-03-31T04:37:00.000-07:00

Guió, direcció i interpretació del Zach Braff.

Espontanietat de l'actriu amb majúscules Natalie Portman.

Música de luxe, amb recomanació inclosa al guió de la pel·lícula (Mai has escoltat The Shins? Et caniaran la vida).

Amor creíble i real, quotidià i extravagant, fets inversemblants dins el dia a dia, com a la realitat.

Gust pel detall, estètica impecable i dolça, riure, nostàlgia i bon rotllo.

Cal alguna cosa més per a poder afirmar que aquesta és una bona pel·lícula?

Blanc negre i vermell

2008-03-22T10:06:00.001-07:00

Veient aquest cartell ja ens adonem que el que anuncia és pur Burton.

Veient la pel·lícula ens queda del tot clar.

A un cinema al Boulevard de Clichy al barri més emblemàtic de París, vam gaudir d'un musical, que no s'havia estrenat encara aquí, gens típic i encara menys tòpic.

Com sempre que seiem a veure una obra Burton, estètica al màxim i sang maca, molt maca.

Banda sonora de luxe, actors immillorables (ell mai falla), i un record de viatge molt millor que una torre Eiffel de ferro on es pugui llegir IYPARÍS...

Queixar-se

2008-03-05T14:15:00.000-08:00

La qüestió és queixar-se.

Una frase buida i comodí, que ara per ara veig real i palpable.

Queixar-nos és el que ens mou a fer les coses;

estudiar per queixar-nos,
treballar per queixar-nos,
esforçar-nos per quixar-nos,
cansar-nos per queixar-nos,
tenir parella per queixar-nos,
amics per queixar-nos,
pares per queixar-nos,
fills per queixar-nos...

Queixar-se de no fer res és potser massa egoista, però la veritat, són tants anys queixant-me de totes les coses que havia de fer, que no m'acabo d'acostumar a queixar-me del contrari.

En escala de grisos

2008-02-27T11:51:00.000-08:00

Mai me n'havia adonat, però a la nit, quan apagues el llum de l'habitació des del llit amb la finestra oberta, tot passa a estar en escala de grisos.

Serà que passo masses hores amb el photoshop, o potser serà que darrerament ho veig tot d'aquest color...

Espero trobar d'hora l'interruptor, perquè ja n'estic cansada de tant blanc i negre...

Roads

2008-02-13T03:24:00.000-08:00

Camins.

Així podríem resumir les nostres vides, un seguit de camins pels que passegem, ens entrabanquem, ens enamorem, lluitem, busquem, trobem...

És complicat entrar en un nou camí, un camí desconegut, que no pensaves que existia, però que apareix sense que puguis esquivar-lo.

Sempre és complicat, però arriba, i tu has de seguir-lo.

Quan ja hi ets, què millor que començar a caminar...

Roads, de Portishead.

M'encanten.

STORM, IN THE MORNING LIGHT, I FEEL, NO MORE CAN I SAY, FROZEN TO MYSELF.

La noia de la caputxa vermella

2008-02-04T06:07:00.000-08:00

Interpretació.

És la paraula amb la que millor es defineixen les dues pel·lícules que ara venen.

I també la paraula que defineix a una actriu que, personalment, és del millor que he vist darrerament. Es diu Ellen Page.

La vaig descobrir a un film inusual i molt estètic, de temàtica dura i trama incòmoda.

Hard Candy.

Cal veure-la; dos actors, un parell d'escenaris, guió i interpretació. Res més. Increíble.

L'altra pel·lícula que he vist fa molt poquet porta per títol Juno, i la protagonista torna a ser ella.

Impecable interpretació d'un paper gens fàcil, guió excel·lent, personatges amb molt de carisma i un ritme que recorda a la guanyadora Little Miss Sunshine.

Molt i molt recomanable.

Si ja heu vist Hard Candy podreu entendre el títol del post quan veieu Juno, la caputxa vermella torna a aparèixer a una escena. Un bonic detall.

Per cert, quatre nominacions als Oscar, millor actriu n'és una.

Vint anys a París

2008-02-01T03:39:00.000-08:00

Tot i que m'agradaria, el títol és un pel enganyós i no vol dir exactament el que sembla.
No m'he estat 20 anys vivint a París ni penso que mai ho faci.

El que diu en aquella frase fa referència a dos fets destacats que he viscut fa poc temps: he viatjat a París per primer cop, i he fet 20 anys també per primer cop (dubto que es repeteixi).

Que aquest post tracti sobre aquests dos temes es deu únicament a que tots dos van coindidir en el temps, i els van fer, per a mi, un tant especials.

No en tinc imatges, però el dia del meu aniversari vaig gaudir d'una de les vistes que penso més em quedaran dins, no només per la bellesa de l'estampa, sinó per la sensació que vaig sentir.

Veure parís des del Sacre Coeur, al peu d'unes immenses escales on un bon grapat de gent cantava, em va fer sentir molt i molt petita. Allò em va produir un buit dins que, lluny de ser molest, era agradable, em va encantar.

No m'agraden aquest tipus d'actualitzacions, però recordar el regal d'aniversari més maco que ningú m'ha fet ho valia.

Gràcies

un cafè més i prou!

2008-01-17T12:01:00.000-08:00

<<Es diu cafè de la beguda que s’obté per infusió a partir dels fruits i llavors del cafeto (coffea), que conté una substància estimulant anomenada cafeïna. Per extensió, també designa el lloc de consum del mateix.>>

cafè amb llet...

imprescindible per començar el dia, per aguantar despert, per preparar l'examen, pels 10 minuts de descans, per continuar estudiant, per acompanyar el cigarro dels qui fumen i el fred dels qui no fumem, per potenciar els nervis, per calmar-los, per 'no pensa-hi', per una hora donant-hi voltes, per aguantar les SiS injustícies, per criticar, per fer amics, per riure, per plorar (aquesta setmana ja prou), per quan tot va bé, per quan sembla que tot surt del revés, per acabar...

I encara ens preguntem què fariem sense internet?

I sense cafè?

Dos errors

2008-01-13T10:33:00.000-08:00

Decidir veure una pel·lícula la tarda abans d'un examen de programació és el primer dels errors.

El segon ha estat, avui, la tria de la peli.

Teníem dues opcions, i finalment ens hem decantat per Last Days.

ERROR!

Se suposa que aquesta pel·lícula tracta els últims dies de la vida del cantant de Nirvana, però en raliltat no és més que un seguit de converses i escenes inconnexes, uns plans macos però sense sentit, i les pasejades amunt i avall d'un Kurt que s'acosta més al deficient mental que a una altra cosa...

M'he avorrit com no ho feia des d'una altra pel·lícula, aquell cop era de casa nostra i dirigida per la Coixet... això si, en aquella hi havia un ànec.

La màquina

2008-01-10T12:12:00.000-08:00

En Dann Dune parla als seus alumnes sobre una 'màquina' que oprimeix la societat a la molt recomanable pel·lícula Half Nelson.

Quan després els demana exemples d'aquesta màquina, la paraula que escoltem de la boca d'una nena de 15 anys és presó.

Avui la meva màquina ha estat la Universitat.

És curiós que en tantes ocasions a la vida ens sentim oprimits pel que se suposa ens ha de proporcionar la llibertat..

No crec que quatre línies de diccionari puguin definir mai cap d'aquestes dues paraules.

...

Estrenar blog

2008-01-08T06:50:00.001-08:00

Aquesta primera entrada havia de ser només per acabar de definir el disseny del blog, però ja que hi som, un parell de fragments del llibre que inspira la meva firma, Siddhartha, de Herman Hesse:

"Pero no me hagas seguir hablando de esto. Las palabras son nocivas para el sentido secreto de las cosas; todo cambia ligeramente cuando lo expresamos, nos parece un poco deformado, un poco necio...; sí, y esto también es muy bueno y me agrada mucho: también estoy de acuerdo en que lo que constituye el tesoro y la sabiduría de un ser humano ha de sonar siempre un poco necio a oídos de otros..."

"¿No era acaso el tiempo la sustancia de todo sufrimiento? No era el tiempo la causa misma de todo temor y toda tortura? No se suprimiría acaso todo el mal, toda la hostilidad del mundo en cuanto el tiempo fuera superado, en cuanto se aboliera la idea de tiempo?..."

...